Quan em poso a escriure aquestes línies estic en un tren que em porta fins a Olomouc, a la República Txeca. Hem sortit de Praga i estem travessant un paisatge de bosc frondós on llueixen diverses tonalitats verdoses. Alhora, s’intueix que comencen a colar-s’hi aquells tons groguencs tan propis de l’estiu. Som encara juny però fa una calor àrida i pesant, de terra endins. Tan lluny com estem del mar i el seu tarannà temperant.
A Olomouc m’espera el visionat de deu documentals que participen al programa Dok.Incubator. Son films que es troben en trànsit, just en aquell moment on han deixat de ser una idea en un paper i hores de material filmat per esdevenir una criatura amb nom i cognom. Pel·lícules que s’estan cuinant a la sala d’edició i que busquen la seva personalitat i la seva raó de ser. El seu lloc al món. És aquell moment tan crucial en què trobar un paisatge i la història que s’hi amaga al darrera esdevé la tasca principal del cineasta, sabent que aquest paisatge pot ser una muntanya, una fotografia o només un rostre i que esdevindrà el punt de fuga de tota la pel·lícula o allò que Susan Sontag va anomenar el “punctum”. Allò que, més tard, tindrà la capacitat de fascinar a les espectadores i espectadors.
Fa pocs dies Facebook em recordava un post que vaig deixar escrit l’any 2015. En ell em preguntava: “Pel·lícules amb punctum, on sou?”. Molt sincerament, no recordava haver-lo escrit però si reconec el meu àvid desig de deixar-me atrapar pel cinema i, també, la seva advertència, doncs aquest és un desig que cal cuidar perquè l’acumulació d’hores de visionat sovint té l’efecte contrari d’atenuar-lo. L’equilibri entre veure i deixar de veure és crucial en la vida de qualsevol programadora o programador. Només així podem estar en plenes condicions de deixar-nos atrapar pels paisatges i les històries que el cinema ha col·locat al centre de la pantalla.
Anna Petrus
