Ara que l’agost és a tocar, la imatge d’un mar blau perdent-se a l’infinit de l’horitzó se m’apareix d’una forma nítida i vibrant. És el mar de Favàritx que ha alimentat la meva mirada i ha esperonat la meva imaginació des de la meva infantesa. Un espai infinit on el principi i el final de la naturalesa es fonen, conviuen. Una epifania on tot sembla possible.
Al seu torn, aquesta imatge em transporta a un altre espai, una altra època, un moment on l’esclat del cinema es manifesta en forma d’àvida espectadora i amb un desig de compartir aquest entusiasme pel setè art amb molta altra gent. Era l’any 2009, jo i un company d’aventures en cinema documental vam tocar la porta del DocsBarcelona. Érem joves, crèiem que seríem eterns i estimàvem el cinema radical i subversiu. Qui va obrir la porta era Joan Gonzàlez, fundador i director del DocsBarcelona. Malgrat que tímids, li vam fer la proposta: “Volem programar una secció de documental experimental, no-narratiu i súper radical al vostre festival”. Així, com si res. I ens vam quedar tan amples. Joan Gonzàlez va somriure amb simpatia i va dir. “Em sembla bé”. I, al cap d’unes quantes reunions, va afegir: “la secció es dirà Finisterrae. S’escau per a tots aquests documentals que estan més enllà de la fi de la terra coneguda”.
I fou així com va començar el meu periple professional amb el DocsBarcelona. Han passat ni més ni menys que quinze anys i, després d’èpoques de diversa mena, programant i participant en diferents projectes, el repte de portar la direcció artística d’aquest festival segueix sent un dels misteris fascinants que alimenten el meu dia a dia. Per l’amor al cinema, per tenir el privilegi de viure com a espectadora i poder alimentar contínuament la meva ànima creadora
Anna Petrus
